Un dels valors principals de la festa de les Falles i, al seu torn, un dels puntals del seu reconeixement per la UNESCO com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat (30 de novembre de 2016), és la transmissió intergeneracional d’experiències i vivències que han confirmat la seua celebració al llarg de segles.
El taller de falles és un contenidor cultural patrimonial on els coneixements, les tècniques i pràctiques dels processos relatius a la construcció de falles, principalment, així com carrosses, tematitzacions i altres activitats, s’han transmés entre l’artista i el seu equip. Però també entre familiars, perpetuant autèntiques nissagues.
Així, la història de la creació fallera s’escriu amb no pocs cognoms que establixen vincles de familiaritat entre germans (García Albarracín, Fontelles, Monleón Briones, Ferrer Jorge) o entre pares, fills i néts (Roda, Barea, Luna, Puche, Ballester, Espuig, Ribes, Guitarte).
Algunes famílies comprenen complexos arbres genealògics que, anant més enllà d’una germanor o successió per línia directa, estenen les seues branques per mitjà de cosins, nebots i altres familiars pròxims o polítics (Azpeitia, Sánchez, Devís, Gimeno, Giménez Monfort - Pinto, Viguer - Algarra). Per exemple, els Guillot i els Santaeulalia són dos nissagues que abracen quatre generacions, iniciades respectivament per Enric Guillot a la primeria del segle XX i Salvador Santaeulalia en els anys seixanta. Daniel Guillot o el transcendent Miguel Santaeulalia Núñez, juntament amb altres familiars d’estes estirps d’artistes, han fet de pont generacional entre els néts i rebesnéts que en ple segle XXI mantenen la tradició familiar en l’ofici.
